L'autoescola Vinader

Pels que vam néixer, créixer i sobreviure en la democràcia banal de l'amnèsia –bastida sobre l'oblit, la impunitat i el silenci consensual–, Vinader és encara, més que mai, antídot. I recer on aixoplugar-se. I escola on seguir aprenent. I brúixola en temps de canalles. No cal dir gaire més, segurament: avui, un any després, la saudade s'acreix. Ja es pot escriure que, sí, que se l'enyora més que ahir. Però menys que demà.

En la precarietat que tot ho defineix, en un país que maltracta qui més resisteix i en els temps que traginàvem a les palpentes, en Xavier se'ns va escolar. Com un miracle, gairebé, com un mirall on reconèixer-nos encara. Ens responia sempre amb més i noves preguntes de les que li dúiem, ens obligava a tot hora a no defallir i esperonava sempre a anar més enllà: preguntar, repreguntar, contrapreguntar. Llençant fils i construint ponts, suggeria no conformar-se mai amb la primera resposta. Ni mai acotar el cap: estava permès caure, deia, a condició d'aixecar-se de nou altre cop. I així sempre. Lliure com el vent, en 'Vina' era i és i serà, abans que res, un resistent que ensenyava a resistir. I allà rau encara un inesgotable agraïment permanent, insondable i infinit.

Per l'escola de la Directa, en Xavier va ser la nostra autoescola: un neuroconnector de memòria i un bastió de dignitat humana contra la gris mediocritat dels nostres dies. Ho feia sense que ens adonéssim, dissimulant en horitzontal i compartint de igual a igual. Ens ensenyava a aprendre: com calia burxar en cada martingala, com investigar tots els marges i serrells, com comprendre les coses i descodificar-les i aprofundir-les, com –sobretot– treballar en equip tot refusar l'egosurfing de la professió, l'egolatria en auge i la corrupció periodística, que denunciava sense embuts i amb desencís. Mestratge vigent de la irrenunciable fórmula Vinader: vocació, mètode, equip, armament cultural, consciència crítica.

Rèplica sòlida, en els anys del Parlament, Vinader –el somriure més seductor dels Països Catalans i l'humor a prova de bombes més irreverent– també hi fou sempre. I com més li agradava: discretament, remenant totes les cireres i posant fil a totes les agulles. Visitàvem al seu santuari, escoltàvem atents com mai les llargues converses i sempre, sempre, acabava queien aquella trucada sovintejada –«hauries de passar per casa...»– que anunciava un nou front, un nou ensurt o un nou paradigma. Anècdota íntima, quan li vam ensenyar a Alfons Todó el seu contracte blindat i opac a Caixa Catalunya, pujada de sou en temps de crisi, al banquer se li va escapar un inconscient «d'on l'heu tret». Vam callar aleshores, malgrat ens vam quedar amb les ganes senceres de dir-li: «Res, de part d'en Xavier Vinader».

Honest fins al moll de l'ós i l'arrel de l'ànima, el darrer miracle d'en Vinader –tan miraculós com tots els que va perpetrar– va ser ajuntar al seu comiat «polis i lladres» –com va dir en Jordi Évole, vinaderià de base. Allà hi érem mitja assemblea dels moviments socials alternatius catalans i la plana major dels Mossos d'Esquadra. Fora, una pancarta feta la vigília, de matinada, reblava: «tu per nosaltres, nosaltres per tu».

Vinader, home bo i resistent permanent, era pluja fina persistent. I per això, aquí estem i així seguim. Xops encara: amb la V de Vinader. Per sempre, per a cada passa i per a cada dubte. Gràcies, un cop més, amic. I sí: tu per nosaltres, amic, i d'ara en endavant, nosaltres per tu. Fins que ens deixin en pau, capgirem l'absurd i s'acabi el temps de tanta infàmia i tants canalles.