Ara, després de la crisi laboral i social que hem patit, resulta que som a l’altra banda de la balança. Ara ser treballador i treballadora de l’Administració és ser un privilegiat. Tenim un sou “molt alt” comparat amb el que s’està pagant en el sector privat (quan realment estem cobrant el mateix que al 2007/2008) i millors condicions laborals (quan són inferiors a les que teníem abans, ja que també hem perdut, tot i que la pèrdua no ha estat tant important...). Abans no teníem prestigi i ara som uns privilegiats.
No serà que hem pogut defensar millor el que teníem? No serà que durant el temps de crisi mundial, quan les grans empreses han deixat de guanyar el que estaven acostumats a guanyar i llavors han decidit traspassar aquestes pèrdues als treballadors i treballadores, amb la idea que la crisi era global quan realment era més estructural? Sota aquest concepte neoliberal l’únic que ha patit aquesta gran pèrdua ha estat el treballador i la treballadora, la part més fràgil de l’estructura.
Per contra el sector de l’Administració, degut segurament a l’estructura pròpia, i també fruit de factors externs (períodes d’eleccions més o menys seguits...) ha fet que s’hagin pogut contenir millor aquestes pèrdues. I aquesta situació ha provocat que en comparació amb el sector privat ara estiguem a l’altre cantó de la balança.
A veure si en algun moment els treballadors i les treballadores som capaços de veure que l’enemic no el tenim entre nosaltres!
Nº 24 | divendres, 21 d'abril de 2017